lunes, 9 de junio de 2014

Tipus de blocaire

Mercè Molist caracteritza els blogs com llocs a la web on una o més persones publiquen regularment enllaços a altres llocs d’Internet, comenten notícies o expliquen la seva vida. Cada nova entrada s’anomena article (o post, de l’anglès). Els articles s’ordenen cronològicament, a dalt els més recents i, com més avall, més antics. La majoria de blocs permeten que els lectors hi posin comentaris, que a vegades generen discussions més interessants que l’article que les ha generat.

Exposa les tipologies de blogs més recurrents, que són el personal on s'expliquen les vivències, el blog expert on la finalitat és transmetre uns coneixements específics, els blogs polítics que utilitzen els candidats a campanyes electorals fins a gent que aprofita el bloc per explicar el sentit del seu vot, els professionals on es coordinen o expliquen els projectes i els blogs que simplement donen informació talment fossin un diari tradicional. Aquests últims són els que ja em comentat que generen més polèmica.

Les semblances entre el blocaire i el periodista són moltes i això provoca, des de fa anys, discussions apassionades on alguns afirmen que l’única forma possible de mitjà de comunicació a Internet és el bloc i que cal que els mitjans tradicionals es reciclin, mentre que altres afirmen que hi ha lloc per a tothom i critiquen que al bloc li manquen punts com ara la credibilitat.


Blogsfera

Enric Gil parla de les les bitàcoles com un mitjà caracteritzat per la seva versatilitat i “una forma d’expressió personal i de comunicació”, per la qual cosa el front i el back es retroalimenten de manera especialment fecunda: el que se’ns mostra en la interfície (per exemple, les llistes d’enllaços, les imatges i l’accés als comentaris) es vincula a la xarxa en general, és un punt de vista sobre l’exterior que busca la interacció de l’usuari, mentre que el contingut de les entrades, si fem abstracció dels enllaços que puguin haver-hi, és una mostra d’autoexpressió creada des del rerefons, un punt de vista subjectiu, local i parcial de la retícula global. Exterior i interior coadjuven en la bitàcola com a sistema de publicació en web.


Parla de sistemes per crear audiència, eines útils i nous llenguatges com l'ús d'emoticones, elements de disseny com la integració dels comentaris en l’arquitectura general del lloc o la facilitat en la inserció d'imatges influeixen en la visualització de la pàgina i en la generació de respostes positives en l’audiència i conceptes com allò relatiu a qüestions púbiques i privades:

 “Les bitàcoles realment “dialoguen” amb el guió que elaboren els seus creadors”. 

Diu que allò que en principi és privat es converteix en públic: el que és un dietari personal o col·lectiu esdevé un lloc compartit, el que és predominantment local s’obre a la globalitat. La bitàcola es construeix com un lloc obert al ciberespai des del qual la intimitat entra en un joc de confidències on pot participar-hi tothom.

El Blog, defensa i atac.

Neutralment parlant, un blog és un espai d'edició i d'autopublicació, però hi han diferents punts de vista al voltant d'aquesta qüestió:

El crític especialista en nous mitjans de comunicació, Geert Lovink, qualifica de pràctica narcisista i impuls nihilista la creació i manteniment d'un blog. El que per als blogaires és una invitació al diàleg, per a ell només és un acte egocèntric o exhibicionista.

Jesús Miguel Flores i Guadalupe Aguado posen en qüestió criteris periodístics com l'objectivitat i reflexionen sobre la influència dels weblogs en el periodisme i els mitjans per veure fins a quin punt es pot parlar dels blogs com d'estratègies de negocis i del seu ús com de fonts informatives, segons l'anàlisi sobre la seva fiabilitat. Parlen de la funció de "filtre", caracteriítica estesa pels blogs, doncs la majoria dels continguts han estat extrets d'altres fonts de la xarxa, i d'aquesta manera es posen sobre la taula conceptes com la incertes o la credibilitat.

Per altra banda, d'Annabel Klein parla de l'equivalent social de l'usuari a la Xarxa, on es crea una identitat; com autor és el blogaire. Afirma: "Les pàgines personals i els blogs ofereixen a cadascú l'espai d'una posada en escena de si"

Keith Stuart opina que allò més significant dels blogs no és el contingut sinó el format i els defineix a partir de tres característiques: "freqüència, brevetat i personalitat".


Rebecca Blood destaca dels blogs l'efecte aparador que generen i la capacitat de visibilitzar la persona que l'administra, doncs afirma que el benefici més gran d'un blog és l'adquisició de ressò dins i fora de la Xarxa.

El Blog

Un blog és un diari interactiu personal a Internet.

Els usuaris que l'utilitzen, sense tenir cap tipus de coneixement informàtic especialitzat, ni tenir costs econòmics i ni intermediaris, poden controlar els continguts, editar-los, publicar-los, comentar-los... i crear així conversacions obertes a la blogsfera.

Des del punt de vista tècnic, el blog és un portal web amb un sistema d'edició i publicació simplificat que connectat des de qualsevol punt a Internet pot aportar continguts immediatament, i de manera àgil i permanent a la Xarxa.

Com em vist a les lectures, per distingir els blogs, s'ha de tenir en compte l'autoria (definir si és una iniciativa individual o col·lectiva, si és una publicació d'intencionalitat i contingut personal o professional, si es sustenta en una acció particular o està vinculada a una organització...) i la seva actualització (dades que indiquen l'antiguitat i freqüència en què l'usuari publica). També s'ha d'observar la tipologia (l'àmbit temàtic, la intencionalitat del blog...), la política d'enllaços (els hipervíncles acotaran la importància d'enllaçar amb informacions externes, i contribueix a donar credibilitat a la informació publicada), i finalment, el tipus d'audiència (les anotacions dels lectors que permeten trobar elements definitoris de l'audiència d'un blog).

viernes, 6 de junio de 2014

Anàlisi Lexicomètric: PACMA i les Eleccions Europees

Per l'anàlisi lexicomètric del Projecte Final he escollit diversos posts on es tracta la candidatura del partit PACMA -Partit Animalista Contra el Maltracte Animal- a les eleccions europees d'aquest any, 2014.

Les fonts consultades han estat:

· L'apartat "Declaración de Principios" del portal web oficial del partit:

· L'article que van publicar des del partit sobre la presentació de la candidatura a les eleccions, al portal dedicat exclusivament a aquestes eleccions:

· L'article que exposa 10 raons per les quals votar-los, al blog del partit:

· L'article del diari digital "Tercera Información" sobre la candidatura del partit:


A través de l'eina Concordance Plot del programa AntConc, he examinat 25 paraules, i els resultats han estat els següents:

Ordre
Paraula
Freqüència
Textos
1
Animal
7
2
2
Animales
36
4
3
Animalista
15
4
4
Cabeza de lista
3
2
5
Campaña
2
2
6
Candidatura
6
2
7
Defender
3
2
8
Defensa
9
4
9
Derecho
2
2
10
Derechos
7
4
11
Elecciones
12
3
12
España
4
2
13
Especie
5
2
14
Laura Duarte
5
2
15
Lista electoral
2
2
16
Maltrato
3
2
17
PACMA
24
4
18
Partido
21
4
19
Partidos
1
1
20
Personas
4
3
21
Político
5
3
22
Programa
5
3
23
Protección
2
1
24
Social
5
3
25
Sociedad
5
4

Observem que aquells mots repetits més cops són Animales (36), PACMA (24), Partido (21), Animalista (15), Elecciones (12), i en el 80% d'aquests casos els mots són presents als quatre documents.

Podem concloure doncs que gràcies a aquesta eina d'anàlisi podem veure quins són els mots més utilitzats per presentar el partit PACMA socialment com apte per arribar a les Eleccions Europees. Paraules com les sigles del partit (PACMA) o paraules que formen part del nom (Partit i Animalista) són molt utilitzades però van darrera d'aquella que engloba la seva finalitat: els Animals.


També observem que en el cas de paraules en singluar o plural com Animal/Animales i Derecho/Derechos hi ha una freqüència més elevada en el cas del plural. L'excepció la trobem amb Partido/Partidos, que en singular la trobem 21 cops mentre que en plural només una vegada.

sábado, 17 de mayo de 2014

VANDENDORPE I LA NOSTRA RELACIÓ AMB L'ESCRIPTURA

En permetre fixar el pensament, l'escriptura introdueix una possibilitat d'ordre, de continuïtat i de coherència on hi havia fluïdesa i caos.
Partint d'aquesta premissa, ens adonem de l'existència, des dels inicis de 1990, de l'àmplia discussió sobre si el llibre electrònic reemplaçarà el llibre-paper.
Precisem que, si una novel·la en suport paper és lluny de ser automàticament lineal, un hipertext no és tampoc necessàriament no lineal. Les pàgines o segments poden encadenar-se de manera rigorosa, obligant el lector a llegir d'una manera fixa, més fixa encara que les pàgines d'un llibre, ja que aquest es pot obrir per la pàgina desitjada, en canvi l'hipertext es pot programar de manera que es controli totalment el recorregut del lector.
Amb Internet, la tecnologització de la paraula s’ha portat a l’extrem i les referències han esdevingut més fluctuants i aleatòries. Perdent en estabilitat el que ha guanyat en fluïdesa, el text ha esdevingut una pura configuració immaterial sense cap lligam amb un lloc d’origen o una cultura determinada, accelerant l’obsolescència dels aparells d’Estat.
L’hipertext és el regne de l”ara i aquí”. El lector de l’hipertext s’ha apropiat d’una part del paper fins ara reservada a l’autor: clicant damunt dels ancoratges, esdevé el descriptor de les relacions de lectura entre les diferents parts del text.
A l’era de la informació és principalment a través de la virtualitat com processem la nostra creació de significat; és virtual perquè està construïda mitjançant processos virtuals de comunicació de base electrònica i és real (i no imaginària) perquè és la nostra realitat fonamental, la base material amb la que vivim la nostra existència, construïm els nostres sistemes de representació, fem el nostre treball, ens relacionem amb els altres, obtenim informació, formem la nostra opinió, actuem en política i alimentem els nostres somnis.

La lectura de Christian Vandendorpe ens planteja qüestions com: Si la virtualitat és el llenguatge amb el qual construïm el significat i l’hipertext està personalitzat, com podem compartir el significat en la vida social? I és mitjançant l’experiència compartida: les nostres ments no són mons únics i aïllats, estan connectades a l’entorn social (processem els signes i cerquem significats d’acord amb el que apercebem mitjançant la nostra pràctica de vida).

LLENGUA I SOCIOLINGÜÍSTICA

Veiem que Foucault defensà que el discurs era la matèria sobre la qual es constituïa la nostra experiència, la nostra concepció de la realitat i de la nostra posició (subjectivitat) dins aquesta realitat. Algunes interpretacions de l'autor fins i tot neguen que hi hagués cap realitat prèvia o externa al discurs. En tot cas, cal tenir en compte que quan Foucault parla de discurs, no parla només de llenguatge o d’idees, sinó de pràctiques socials inserides en una realitat material.
Pel conjunt dels antropòlegs, cultura és tot allò que una col·lectivitat (no un individu aïllat) fa habitualment en el seu entorn per tal de sobreviure, i, més enllà, el conjunt de pràctiques rituals tradicionals amb què, al marge de la supervivència estricta, envolta les seves activitats.
Les persones com a éssers culturals que som, tenim formes d’organització social, maneres de treballar i de menjar, festes i rituals diferents, segons els pobles. De la mateixa manera que cada poble concreta el llenguatge en una llengua específica.
S'observa que la durabilitat és la funció primària de l’escriptura; amb aquesta intenció, la de la permanència, es van crear al llarg de la història de l’escriptura suports específics. Actualment, el suport de la Xarxa és un dels més utilitzats, i veiem que té una àmplia durabilitat alhora que pot ser també tot el contrari: es poden mantenir continguts durant molt de temps “publicats” a la Xarxa, emmagatzemant-se en memòries virtuals, alhora que poden ser modificats o esborrats amb un sol “clic”.
L’anglès americà ha aportat una quantitat molt important de terminologia en el camp de la informàtica. Aquesta és una manera de constatar la relació entre pobles i llengües i les influències d’una llengua sobre una altra, i també d’on provenen massivament les innovacions pel que fa a la moda, el costum i la tecnologia.